132) EL SINDROME LIZONDO.
Vicent González Lizondo, traidor al poble valencià.132) Llengua Valenciana Blogspot. 2-1-2006.
EL SINDROME LIZONDO.
Ferrer.
Equador viu una situacio desesperada; tots els politics son corruptes i el poble emigra per a no morir-se de fam. En estes es presentà a les eleccions de 2003 Lucío Gutiérrez, militar i golpiste, en un programa electoral que practicament constava d’ una sola proposta: fer una llei anticorrupcio. “Si el Parlament no em dixa perque el controlen diputats corruptes, la trauré via referendum”. La gent estava tan desesperada que el trià president. En quant guanyà les eleccions es llevà la caraceta i feu un gir a la dreta neolliberal, renegà d’ Hugo Chávez -en la campanya electoral declarà identificar-se en ell- i es posà a furtar com ho fan tots els mandataris de per alli.
De qualsevol politic que promet blanc i una volta arriba al poder fa negre es pot afirmar obertament que a mes d’ un politic deshonest es un hipocrita que ha estafat als seus votants, dels qui s’ ha rigut en la cara. Aixo es lo normal en qualsevol païs excepte en Valencia, la nacio mes surrealista que possiblement ha existit mai. Hui hi ha gent que encara admira al difunt president d’ Unio Valenciana (UV), Vicent González Lizondo; existix una Associacio d’ Amics de Lizondo i fins i tot un existi un partit politic, Identitat del Regne de Valencia (IRV), que es declarava obertament lizondiste. Lo dit: Valencia es el millor quadro que mai pintà Salvador Dalí.
Es cert que Lizondo era un cap carismatic i populiste, que sabia crear polemica i eixir en la prensa, que fon l’ artifex dels millors resultats electorals de UV de tots els temps. Pero tambe es cert que era ignorant, cacic i el gos falder dels peperos. Lizondo pugue ser l’ alcalde de Valencia capital en 1991. Pero li cedi l’ alcaldia a Rita Barberà. Lizondo pugue ser president de la Generalitat Valenciana en 1995. Pero preferi cedir el poder a Eduardo Zaplana. Lizondo pugue haver aniquilat el catala de les escoles, administracio i RTTV en 1995 pero en el seu lloc preferi agafar el sillo que tant anhelava, fer caixa i callar a tot com una puta a canvi d’ un sou.
Encara hui hi ha gent que patix el Sindrome Lizondo. El diagnostic es clar: creure a Lizondo un deu, usar la causa del valencianisme per a fer-se en un sou i despres traicionar als votants, considerar al socialisme com la mes demoniaca de les pestes i als peperos com eixos aliats naturals davant els quals cal cultivar una docililitat, obediencia i submissio canines. Els qui patixen este Sindrome o be son uns oportunistes com ho era ell, o be son tan ignorants que no veuen que G. Lizondo fon el mes gran traidor al valencianisme, un mercenari que pugue erradicar el catala i no li donà la gana, un impostor que s’ embojacà la pasta i es rigue a la cara de tot lo mon.
http://llenguavalenciana.blogspot.com/
EL SINDROME LIZONDO.
Ferrer.
Equador viu una situacio desesperada; tots els politics son corruptes i el poble emigra per a no morir-se de fam. En estes es presentà a les eleccions de 2003 Lucío Gutiérrez, militar i golpiste, en un programa electoral que practicament constava d’ una sola proposta: fer una llei anticorrupcio. “Si el Parlament no em dixa perque el controlen diputats corruptes, la trauré via referendum”. La gent estava tan desesperada que el trià president. En quant guanyà les eleccions es llevà la caraceta i feu un gir a la dreta neolliberal, renegà d’ Hugo Chávez -en la campanya electoral declarà identificar-se en ell- i es posà a furtar com ho fan tots els mandataris de per alli.
De qualsevol politic que promet blanc i una volta arriba al poder fa negre es pot afirmar obertament que a mes d’ un politic deshonest es un hipocrita que ha estafat als seus votants, dels qui s’ ha rigut en la cara. Aixo es lo normal en qualsevol païs excepte en Valencia, la nacio mes surrealista que possiblement ha existit mai. Hui hi ha gent que encara admira al difunt president d’ Unio Valenciana (UV), Vicent González Lizondo; existix una Associacio d’ Amics de Lizondo i fins i tot un existi un partit politic, Identitat del Regne de Valencia (IRV), que es declarava obertament lizondiste. Lo dit: Valencia es el millor quadro que mai pintà Salvador Dalí.
Es cert que Lizondo era un cap carismatic i populiste, que sabia crear polemica i eixir en la prensa, que fon l’ artifex dels millors resultats electorals de UV de tots els temps. Pero tambe es cert que era ignorant, cacic i el gos falder dels peperos. Lizondo pugue ser l’ alcalde de Valencia capital en 1991. Pero li cedi l’ alcaldia a Rita Barberà. Lizondo pugue ser president de la Generalitat Valenciana en 1995. Pero preferi cedir el poder a Eduardo Zaplana. Lizondo pugue haver aniquilat el catala de les escoles, administracio i RTTV en 1995 pero en el seu lloc preferi agafar el sillo que tant anhelava, fer caixa i callar a tot com una puta a canvi d’ un sou.
Encara hui hi ha gent que patix el Sindrome Lizondo. El diagnostic es clar: creure a Lizondo un deu, usar la causa del valencianisme per a fer-se en un sou i despres traicionar als votants, considerar al socialisme com la mes demoniaca de les pestes i als peperos com eixos aliats naturals davant els quals cal cultivar una docililitat, obediencia i submissio canines. Els qui patixen este Sindrome o be son uns oportunistes com ho era ell, o be son tan ignorants que no veuen que G. Lizondo fon el mes gran traidor al valencianisme, un mercenari que pugue erradicar el catala i no li donà la gana, un impostor que s’ embojacà la pasta i es rigue a la cara de tot lo mon.
http://llenguavalenciana.blogspot.com/
posted by Ferrer at 12:38 a. m.
<< Home